Sóc companya de la farigola, oloro a romaní
i el meu camí, és ple de pols encisadora.
lunes, 23 de abril de 2012
lunes, 30 de agosto de 2010
El follet de la llum
EL FOLLET DE
Feia dies que el Pau i
Ells no sabien què els passava, però cada vegada que algú els demanava fer una petita cosa, ells es queixaven i giraven cua, sense fer cas del que els deien.
Van passar dies i dies amb cares llargues tots plegats, per culpa de la seva tossuderia a no voler escoltar.
Un dia, un d’aquells que sembla que tot sigui gris, el Pau i
L’estel brillava molt, i era un xic calent. El van agafar i
-Corre, Pau, anem a casa a investigar l’estel -va dir
Quan van ser a casa, van treure l’estel de la motxilla amb molta cura que no es trenqués. Semblava molt fràgil. El van posar sobre una taula i l’estel cada cop brillava més i més, fins que tot de cop, del bell mig de l’estel va sortir un petit follet, lluent com un gran sol.
-Hola, Maria i Pau -va dir el follet-.
-Sóc el follet de la llum.
-Vinc d’un país llunyà, molt llunyà.
-On no hi ha guerres, on no hi ha fam on tothom s’estima.
-Ohhh! -va dir
-Doncs sí -va dir el follet-. Parlo, camino, volo, penso i sobretot escolto.
-Sóc aquí per escoltar els vostres problemes i apropar-vos a totes les persones que us estimen i que vosaltres feu enfadar.
-Molt bé -va dir el Pau, tot eixerit ell-. Què vols saber?
-Per què esteu sempre enfadats i feu enfadar a les persones que més us estimen? -va dir el follet.
-Doncs, doncs, doncs... No ho sabem pas. -van dir
-És que no teniu menjar cada dia?
-És que no teniu joguines?
-És que no teniu casa?
-És que no teniu una família?
-És que potser no teniu amics?
els va dir el follet.
-Sí, sí, sí tenim tot això, però saps què ens passa, que no escoltem i llavors no fem el que ens manen els pares, els mestres i fins i tot els amics. I no és que no hi sentim bé, nooo!!! Simplement no escoltem.
-Doncs això és molt trist nois -els va dir el follet-.
A totes les persones que teniu al costat se les ha d’escoltar, parar bé l’orella. No podeu anar pel món fent veure que no hi sentiu, perquè arribarà un dia que efectivament deixareu d’escoltar i no podreu tirar enrere i mai més escoltareu cap paraula.
-No, no follet nosaltres no volem deixar d’escoltar, volem ser atents, però no ho som, volem ser amables, però no som, volem ser amics de tots, però no ho som, volem aprendre moltes coses però com no escoltem no aprenem res.
-Llavors el follet fent una petita volada per l’habitació, els va proposar un pla.
-Què us sembla si a partir d’avui escolteu tot el que us diuen? -va dir el follet-. Jo a canvi de la vostra disposició a ser una mica millor cada dia us donaré:
felicitat, dolçor, alegria, saviesa per arribar a ser uns éssers humans excepcionals.
Sí, sí, sí -van cridar els nens-. Què hem de fer follet de la llum?
-Només una cosa: escoltar -va dir el follet.
Escolteu tot el que us diuen amb atenció, deixant parlar i mirant als ulls del qui us parli, escoltant amb atenció els pares, que us estimen molt, els professors que us volen transmetre coneixements, els amics que us tenen al costat i volen ser companys vostres. A totes, totes les persones que es volen comunicar amb vosaltres. Només heu d’escoltar i aprendre.
-Molt bé -van dir els nens-, ho farem follet, ho farem.
I...van passar els dies i més dies, escoltaven, no paraven d’escoltar, i a mida que escoltaven més, cada cop eren més feliços, més dolços, més savis en realitat ja eren aquells éssers humans que el follet de la llum els va prometre que serien si escoltaven a tothom.
I... van passar els anys, i ells van ser pares, van ser mestres, van ser... van ser... SAVIS!
Ara només cal que conserveu l’estel i escolteu, escolteu, escolteu no pareu mai d’escoltar i sereu, feliços, dolços, alegres i savis com
jueves, 22 de enero de 2009
L'HOME GRIS
Abatut i sense rumb, caminava pels carrers estrets de Gamla Stan...
Aquella mateixa tarda li havien comunicat, que el seu pare havia empitjorat de la greu malaltia que feia anys l'anava consumin.
Quan ell va arribar a l'hospital Skt. Göran, ja era massa tard, el seu pare ja havia mort.
Commocionat, es va asseure en un racó de l'habitació i sense obrir boca, va resseguir la cambra amb la seva mirada. Lentament, es va apropar al cos extint del seu pare i el va besar al front.
Feia temps que les relacions amb el seu pare, no eren massa bones, però de tant en tant li feia una curta visita. Sempre havia desitjat passar més hores amb ell, justament aquells últims dies de la seva llarga malaltia, però el seu orgull era massa poderós i fracassava en cada intent.
Ara però ja era massa tard...
Es va lamentar de no haver estat al seu costat, en el moment de la seva mort, això no podria oblidar mai més.
Va sortir del'hospital, ja vespre. Es va dirigir al centre de la ciutat. Era una nit gèlida, feia poca estona havia nevat amb força, el terra era com un mirall on s'hi reflectia la llum esmorteïda dels fanals, el vent del nord aixecava la neu acabada de caure. No tenia ànims d'anar a casa, per això, va caminar lentament, pels carrers del centre de la bella ciutat de Stockholm. Sense quasi adonar-se'n, es va trobar al mateix davant de la Catedral. Hi hagués entrat, però ja era tard i restava tancada. Enfront de la Catedral, hi havia un petit cafè, al costat del portal hi cremava una llàntia d'oli, que donava caliu al fred glacial del carrer. La neu que hi queia amb lentitud, esquivava les petites flames vermelles, que al mateix moment fonia.
Hi va entrar, per reanimar-se una mica de la fredor del dia i del carrer. El lloc era petit, però molt acollidor. Les taules arraconades en unes petits coves, guanyades a la pedra, ajudaven a guardar la intimitat de cada raconada. No hi havia cap taula buida... però aquell senyor que vestia de gris, assentat al costat dret del vell cafè, li va oferir compartir la taula. Agraït de tenir companyia aquella trista nit, s'hi va apropar i li va donar les gràcies per la seva amabilitat. Va demanar un cafè amb llet, per escalfar-se per dins. I no van trigar gaire a fer conversa. Les ganes de parlar amb algú dels fets, hi va ajudar. Aquella persona, vestida de gris, desprenia confiança i dolcesa, ell s'hi va acomodar...
Només quan la seva angoixa havia minvat, ell, l'home gris, va dir-li:
-Quan surtis al carrer recorda mirar l'hora del teu rellotge i reviu el que no has pogut realitzar avui.
Sense entendre el que li havia volgut dir, es va aixecar, i es va acomiadar, agraint que l'hagués escoltat.
Amb lentitud i absort en els seus pensaments i en el què li havia volgut dir, l'home gris, va pujar els graons que donaven al carrer.
Al sortir, va escoltar el repicar de les campanes de la Catedral, estranyat però, de l'hora del repic. Va veure que era de dia, ja no nevava i el sol lluïa... Tot sorprès va recordar, el que li havia dit el senyor gris. Va mirar de reüll, incrèdul, el seu rellotge i sorprenent-ment marcava les 12 del migdia, del mateix dia.
Desorientat i atordit, no va dubtar que aquella persona, fos com fos, li havia donat una segona oportunitat per acomiadar-se del seu pare, tal com ell hauria volgut.
Va córrer pels estrets carrerons fins arribar a l'hospital Skt. Göran.
Al obrir la porta de l'habitació, va veure al seu pare mig incorporat al llit, conscient i encara en vida...
Només disposava de tres hores per poder estar amb ell i dir-li tot el que mai havia gosat a dir...
Aquella mateixa tarda li havien comunicat, que el seu pare havia empitjorat de la greu malaltia que feia anys l'anava consumin.
Quan ell va arribar a l'hospital Skt. Göran, ja era massa tard, el seu pare ja havia mort.
Commocionat, es va asseure en un racó de l'habitació i sense obrir boca, va resseguir la cambra amb la seva mirada. Lentament, es va apropar al cos extint del seu pare i el va besar al front.
Feia temps que les relacions amb el seu pare, no eren massa bones, però de tant en tant li feia una curta visita. Sempre havia desitjat passar més hores amb ell, justament aquells últims dies de la seva llarga malaltia, però el seu orgull era massa poderós i fracassava en cada intent.
Ara però ja era massa tard...
Es va lamentar de no haver estat al seu costat, en el moment de la seva mort, això no podria oblidar mai més.
Va sortir del'hospital, ja vespre. Es va dirigir al centre de la ciutat. Era una nit gèlida, feia poca estona havia nevat amb força, el terra era com un mirall on s'hi reflectia la llum esmorteïda dels fanals, el vent del nord aixecava la neu acabada de caure. No tenia ànims d'anar a casa, per això, va caminar lentament, pels carrers del centre de la bella ciutat de Stockholm. Sense quasi adonar-se'n, es va trobar al mateix davant de la Catedral. Hi hagués entrat, però ja era tard i restava tancada. Enfront de la Catedral, hi havia un petit cafè, al costat del portal hi cremava una llàntia d'oli, que donava caliu al fred glacial del carrer. La neu que hi queia amb lentitud, esquivava les petites flames vermelles, que al mateix moment fonia.
Hi va entrar, per reanimar-se una mica de la fredor del dia i del carrer. El lloc era petit, però molt acollidor. Les taules arraconades en unes petits coves, guanyades a la pedra, ajudaven a guardar la intimitat de cada raconada. No hi havia cap taula buida... però aquell senyor que vestia de gris, assentat al costat dret del vell cafè, li va oferir compartir la taula. Agraït de tenir companyia aquella trista nit, s'hi va apropar i li va donar les gràcies per la seva amabilitat. Va demanar un cafè amb llet, per escalfar-se per dins. I no van trigar gaire a fer conversa. Les ganes de parlar amb algú dels fets, hi va ajudar. Aquella persona, vestida de gris, desprenia confiança i dolcesa, ell s'hi va acomodar...
Només quan la seva angoixa havia minvat, ell, l'home gris, va dir-li:
-Quan surtis al carrer recorda mirar l'hora del teu rellotge i reviu el que no has pogut realitzar avui.
Sense entendre el que li havia volgut dir, es va aixecar, i es va acomiadar, agraint que l'hagués escoltat.
Amb lentitud i absort en els seus pensaments i en el què li havia volgut dir, l'home gris, va pujar els graons que donaven al carrer.
Al sortir, va escoltar el repicar de les campanes de la Catedral, estranyat però, de l'hora del repic. Va veure que era de dia, ja no nevava i el sol lluïa... Tot sorprès va recordar, el que li havia dit el senyor gris. Va mirar de reüll, incrèdul, el seu rellotge i sorprenent-ment marcava les 12 del migdia, del mateix dia.
Desorientat i atordit, no va dubtar que aquella persona, fos com fos, li havia donat una segona oportunitat per acomiadar-se del seu pare, tal com ell hauria volgut.
Va córrer pels estrets carrerons fins arribar a l'hospital Skt. Göran.
Al obrir la porta de l'habitació, va veure al seu pare mig incorporat al llit, conscient i encara en vida...
Només disposava de tres hores per poder estar amb ell i dir-li tot el que mai havia gosat a dir...
jueves, 18 de diciembre de 2008
Sóc com...
Sóc com el riu que baixa engrescat en els primers moments.
Salto, esquitxo i m'ho passo d'allò més bé.
Quan arribo a la vall, descanso de tan neguit i acarono l'herba fresca, l'estimo i desestimo. Amb més docilitat segueixo el meu camí. Tot tirant avall, jugo amb els peixos i rellisco amb el pedregam. M'enamoro de tot el que veig al meu pas, ho gaudeixo, però he de seguir. De cop i per motius aliens, creixo i creixo fins a regnar una part que no em pertoca, però amb calma torno al meu resguard. I així dies, hores, moments i segons amb il.lusió i enyorança fins arribar a la fi.
Salto, esquitxo i m'ho passo d'allò més bé.
Quan arribo a la vall, descanso de tan neguit i acarono l'herba fresca, l'estimo i desestimo. Amb més docilitat segueixo el meu camí. Tot tirant avall, jugo amb els peixos i rellisco amb el pedregam. M'enamoro de tot el que veig al meu pas, ho gaudeixo, però he de seguir. De cop i per motius aliens, creixo i creixo fins a regnar una part que no em pertoca, però amb calma torno al meu resguard. I així dies, hores, moments i segons amb il.lusió i enyorança fins arribar a la fi.
Sentiments
El teu somriure, sempre disposat.
Aquell mirar blau, com el cel net i transparent, ple de tendresa.
La teva mà amiga sempre apunt per qui ho necessités.
Aquell neguit de cuidar-nos i mimar-nos a tots.
Potser l'olor de la farigola que al fregar-la al passar deixa anar tot el seu aroma, aquella música de la teva sardana preferida, i aquell color blau de la mar, quan el sol hi llueix, em torna el teu record.
Quantes hores han passat sense la teva companyia i sense la teva dolça amistat.
Quants dies t'he trobat a faltar!
Hauria pogut dir-te moltes vegades, mots d'estimació, però ja ho donava per fet.
Ara però, sempre ets allà on jo sóc.
Aquell mirar blau, com el cel net i transparent, ple de tendresa.
La teva mà amiga sempre apunt per qui ho necessités.
Aquell neguit de cuidar-nos i mimar-nos a tots.
Potser l'olor de la farigola que al fregar-la al passar deixa anar tot el seu aroma, aquella música de la teva sardana preferida, i aquell color blau de la mar, quan el sol hi llueix, em torna el teu record.
Quantes hores han passat sense la teva companyia i sense la teva dolça amistat.
Quants dies t'he trobat a faltar!
Hauria pogut dir-te moltes vegades, mots d'estimació, però ja ho donava per fet.
Ara però, sempre ets allà on jo sóc.
martes, 5 de agosto de 2008
ÀNIMS
Hem deixat enrere aquells anys d'esperança, d'il·lusió i de conquesta,
per despertar en una nova etapa, no menys engrescadora de calma,
d'observació, però també de tristor i enyorança.
Ara ja som el que amb el pas dels anys hem anat deixant i escollint.
Així com també allò que ens ha colpit i ens ha fet més humils.
Aquella llum d'infantesa que pampalluga dintre nostre, no l'hem de
deixar apagar, ens ha d'acompanyar fins al final.
Sempre buscarem aquell estat superior que mai aconseguirem.
La nostra conversa interior ens guiarà en el transcurs de les
diferents etapes de la nostra vida.
La veritat serà el que som.
per despertar en una nova etapa, no menys engrescadora de calma,
d'observació, però també de tristor i enyorança.
Ara ja som el que amb el pas dels anys hem anat deixant i escollint.
Així com també allò que ens ha colpit i ens ha fet més humils.
Aquella llum d'infantesa que pampalluga dintre nostre, no l'hem de
deixar apagar, ens ha d'acompanyar fins al final.
Sempre buscarem aquell estat superior que mai aconseguirem.
La nostra conversa interior ens guiarà en el transcurs de les
diferents etapes de la nostra vida.
La veritat serà el que som.
lunes, 28 de julio de 2008
A UN AMIC
Bé Ja hi som!
Per fi ja ha arribat el dia!
Després de tants tràfecs, pis amunt, pis avall...
Els ocells marejats i fins i tot el peixos s'han tornat salats...
Ara ja tot, més o menys controlat, per començar un nou camí.
Bé un llarg camí!
No us penseu que serà planer, NOOOO! Gens ni mica!!
No us volem pas desanimar, però només dic... CAL LLUITAR!
És un camí llarg i costerut... mira:
Recordes quan de petit i no tan petit, ja una mica més crescudet
amb els amics de la colla, pujàvem a Bastimens, aquella muntanya altiva i preciosa de Setcases,
quins estius!!! Oi?
Doncs allò no era pas senzill, oi? Però hi pujàvem!
Ja matinàvem, i amb la fresca del matí, les olors de la vall ens donaven forces, el soroll de l'aigua
neguitosa que relliscava per la vall hi posava música, a les vaques despertàvem i cap amunt pujàvem.
Camí feixuc, rocs, troncs, petits rierols d'aigua gèlida, però fèiem camí i a dalt arribàvem.
I... quina satisfacció quan fèiem cim!!!
Des de dalt tota la vall als nostres peus, submisa al nostre esforç.
Satisfets de la nostra feina. Ens sentíem importants d'haver conquerit aquell cim.
Doncs mireu, la vida és més o menys així:
Ara comenceu un nou camí. Un camí desconegut però captivador.
On hi trobareu pujades, baixades i també bones esplanades, on podreu gaudir de l'aigua fresca i del vostre entorn.
De tot això cal gaudir amb molta il.lusió, per tornar a agafar forces per a la propera escalada.
I...així ha de ser el vostre camí. Senzill i planer. I Descobrir el que hi ha al proper turó amb molta
il.lusió.
Gaudir del dia a dia, amb les petites coses, les més senzilles, que són les que us donaran més alegria.
Avui és un dels dies que estem a l'esplanada. Gaudint dels familiars i dels amics.
Disfrutant de l'entorn i de la vostra companyia.
I... demà moxilla a l'esquena i apa a fer camí!
Totes aquestes paraules que he dit, ja el vent les ha fet volar.
Però voldria que les tinguéssiu al pensament, que només vosaltres amb el vostre esforç i amor les podreu fer presents.
DISFRUTEU DEL CAMÍ
Per fi ja ha arribat el dia!
Després de tants tràfecs, pis amunt, pis avall...
Els ocells marejats i fins i tot el peixos s'han tornat salats...
Ara ja tot, més o menys controlat, per començar un nou camí.
Bé un llarg camí!
No us penseu que serà planer, NOOOO! Gens ni mica!!
No us volem pas desanimar, però només dic... CAL LLUITAR!
És un camí llarg i costerut... mira:
Recordes quan de petit i no tan petit, ja una mica més crescudet
amb els amics de la colla, pujàvem a Bastimens, aquella muntanya altiva i preciosa de Setcases,
quins estius!!! Oi?
Doncs allò no era pas senzill, oi? Però hi pujàvem!
Ja matinàvem, i amb la fresca del matí, les olors de la vall ens donaven forces, el soroll de l'aigua
neguitosa que relliscava per la vall hi posava música, a les vaques despertàvem i cap amunt pujàvem.
Camí feixuc, rocs, troncs, petits rierols d'aigua gèlida, però fèiem camí i a dalt arribàvem.
I... quina satisfacció quan fèiem cim!!!
Des de dalt tota la vall als nostres peus, submisa al nostre esforç.
Satisfets de la nostra feina. Ens sentíem importants d'haver conquerit aquell cim.
Doncs mireu, la vida és més o menys així:
Ara comenceu un nou camí. Un camí desconegut però captivador.
On hi trobareu pujades, baixades i també bones esplanades, on podreu gaudir de l'aigua fresca i del vostre entorn.
De tot això cal gaudir amb molta il.lusió, per tornar a agafar forces per a la propera escalada.
I...així ha de ser el vostre camí. Senzill i planer. I Descobrir el que hi ha al proper turó amb molta
il.lusió.
Gaudir del dia a dia, amb les petites coses, les més senzilles, que són les que us donaran més alegria.
Avui és un dels dies que estem a l'esplanada. Gaudint dels familiars i dels amics.
Disfrutant de l'entorn i de la vostra companyia.
I... demà moxilla a l'esquena i apa a fer camí!
Totes aquestes paraules que he dit, ja el vent les ha fet volar.
Però voldria que les tinguéssiu al pensament, que només vosaltres amb el vostre esforç i amor les podreu fer presents.
DISFRUTEU DEL CAMÍ
Suscribirse a:
Entradas (Atom)