jueves, 1 de agosto de 2013

Carpe Diem
Walt Whitman – 1819/1892 – ens va regalar el fantàstic poema Carpe Diem que, en període estival i, abans d’entrar de nou dins la voràgine diària, ve de gust rellegir …    Una invitació a viure el present, i a donar el primer pas per repensar el nostre camí i convertir-nos en responsables i protagonistes de la nostra pròpia història. Actua com si avui fos el teu últim dia, respectant els altres i a tu mateix/a.
Aprofita el dia present.
No deixis que acabi sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver alimentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el
dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…
No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al
món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.
Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra
pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu
pots aportar una estrofa …
No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un
silenci espantós. No et resignis, fuig …
“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;
valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les
petites coses.
No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.
No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la
vida en un infern.
Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.
Viu intensament, sense mediocritats.
Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van
alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.

lunes, 3 de junio de 2013

Potser és molt difícil escollir el millor camí,
però tots ens porten al mateix destí.
Gaudeix del trajecte, deixant records que

mai siguin oblidats.

lunes, 23 de abril de 2012

Gaudiu del dia, que el dia viu en l'ara.
Sóc companya de la farigola, oloro a romaní
i el meu camí, és ple de pols encisadora.

lunes, 30 de agosto de 2010

El follet de la llum

EL FOLLET DE LA LLUM

Feia dies que el Pau i la Maria anaven neguitosos per casa, per l’escola, per la piscina... Tenien els pares enfadats, els professors i també els amics.

Ells no sabien què els passava, però cada vegada que algú els demanava fer una petita cosa, ells es queixaven i giraven cua, sense fer cas del que els deien.

Van passar dies i dies amb cares llargues tots plegats, per culpa de la seva tossuderia a no voler escoltar.

Un dia, un d’aquells que sembla que tot sigui gris, el Pau i la Maria, que sempre anaven junts, es van trobar un petit estel al costat d’un vell roure.

L’estel brillava molt, i era un xic calent. El van agafar i la Maria el va desar dins la seva motxilla.

-Corre, Pau, anem a casa a investigar l’estel -va dir la Maria tota satisfeta de la seva troballa.

Quan van ser a casa, van treure l’estel de la motxilla amb molta cura que no es trenqués. Semblava molt fràgil. El van posar sobre una taula i l’estel cada cop brillava més i més, fins que tot de cop, del bell mig de l’estel va sortir un petit follet, lluent com un gran sol.

-Hola, Maria i Pau -va dir el follet-.

-Sóc el follet de la llum.

-Vinc d’un país llunyà, molt llunyà.

-On no hi ha guerres, on no hi ha fam on tothom s’estima.

-Ohhh! -va dir la Maria-. Parles????

-Doncs sí -va dir el follet-. Parlo, camino, volo, penso i sobretot escolto.

-Sóc aquí per escoltar els vostres problemes i apropar-vos a totes les persones que us estimen i que vosaltres feu enfadar.

-Molt bé -va dir el Pau, tot eixerit ell-. Què vols saber?

-Per què esteu sempre enfadats i feu enfadar a les persones que més us estimen? -va dir el follet.

-Doncs, doncs, doncs... No ho sabem pas. -van dir la Maria i el Pau.

-És que no teniu menjar cada dia?

-És que no teniu joguines?

-És que no teniu casa?

-És que no teniu una família?

-És que potser no teniu amics?

els va dir el follet.

-Sí, sí, sí tenim tot això, però saps què ens passa, que no escoltem i llavors no fem el que ens manen els pares, els mestres i fins i tot els amics. I no és que no hi sentim bé, nooo!!! Simplement no escoltem.

-Doncs això és molt trist nois -els va dir el follet-.

A totes les persones que teniu al costat se les ha d’escoltar, parar bé l’orella. No podeu anar pel món fent veure que no hi sentiu, perquè arribarà un dia que efectivament deixareu d’escoltar i no podreu tirar enrere i mai més escoltareu cap paraula.

-No, no follet nosaltres no volem deixar d’escoltar, volem ser atents, però no ho som, volem ser amables, però no som, volem ser amics de tots, però no ho som, volem aprendre moltes coses però com no escoltem no aprenem res.

-Llavors el follet fent una petita volada per l’habitació, els va proposar un pla.

-Què us sembla si a partir d’avui escolteu tot el que us diuen? -va dir el follet-. Jo a canvi de la vostra disposició a ser una mica millor cada dia us donaré:

felicitat, dolçor, alegria, saviesa per arribar a ser uns éssers humans excepcionals.

Sí, sí, sí -van cridar els nens-. Què hem de fer follet de la llum?

-Només una cosa: escoltar -va dir el follet.

Escolteu tot el que us diuen amb atenció, deixant parlar i mirant als ulls del qui us parli, escoltant amb atenció els pares, que us estimen molt, els professors que us volen transmetre coneixements, els amics que us tenen al costat i volen ser companys vostres. A totes, totes les persones que es volen comunicar amb vosaltres. Només heu d’escoltar i aprendre.

-Molt bé -van dir els nens-, ho farem follet, ho farem.

I...van passar els dies i més dies, escoltaven, no paraven d’escoltar, i a mida que escoltaven més, cada cop eren més feliços, més dolços, més savis en realitat ja eren aquells éssers humans que el follet de la llum els va prometre que serien si escoltaven a tothom.

I... van passar els anys, i ells van ser pares, van ser mestres, van ser... van ser... SAVIS!

Ara només cal que conserveu l’estel i escolteu, escolteu, escolteu no pareu mai d’escoltar i sereu, feliços, dolços, alegres i savis com la Maria i el Pau.