jueves, 18 de diciembre de 2008

Sóc com...

Sóc com el riu que baixa engrescat en els primers moments.
Salto, esquitxo i m'ho passo d'allò més bé.
Quan arribo a la vall, descanso de tan neguit i acarono l'herba fresca, l'estimo i desestimo. Amb més docilitat segueixo el meu camí. Tot tirant avall, jugo amb els peixos i rellisco amb el pedregam. M'enamoro de tot el que veig al meu pas, ho gaudeixo, però he de seguir. De cop i per motius aliens, creixo i creixo fins a regnar una part que no em pertoca, però amb calma torno al meu resguard. I així dies, hores, moments i segons amb il.lusió i enyorança fins arribar a la fi.

5 comentarios:

Francesc O. dijo...

M'ha agradat, però sembla que vols una crítica.
Sols puc dir-te que si el camí de la vida és com un riu, no s’arriba a la fi, és un tornar a començar el cicle.
El cos es perd en la immensitat del mar i s’aixeca l’esperit en forma de núvol, per tornar encarnar-se allà a les muntanyes amb un nou riu de la vida.

Tens molt de camí per recórrer.

MONTSERRAT dijo...

M'agrada molt el teu escrit.
És preciós!

narcisteatral dijo...

M'ha agradat molt. Més que prosa, sembla talment una poesia, però sense rimar, que d'altra banda, amb la musicalitat que tenen les paraules no li cal pas. Enhorabona i endavant sempre !

MONTSERRAT dijo...

Gràcies Narcisteatral
m'agrada que t'agradi.
Però em cal aprendre
molt de tu.
Una abraçada.

Unknown dijo...

M'ha arribat, m'ha arribat...