matí de tardor

Tot prenent el meu primer cafè, absort darrere la vidriera, guaito sense mirar, les persones que hi passen silenciosament. És un matí de tardor i la fredor passa lleugera per l'escletxa de la vella portalada. El sol subtil de claror il.lumina l'estret carrer. Entre colors d'argent, grisos i blaus es barreja un fil innocent de vent que fa aixecar el vol al fullatge ja caigut. Amb pas parsimoniós i mirada perduda, passa de llarg un padrí i el seu quisso, vell i pelut. El padrí l'arrossega a estrabades i el quisso amb refús l'obsequia amb un lladruc apagat. Un so llunyà de velles campanes acompanya el seu caminar... Un petit passa jugant amb una pilota vermella. Al darrere una noia alta i prima que el vigila a una certa distància. Ella el crida: Jan! Però el nen corre i no l'escolta. Tres pardals cridaners prenen terra entre la fullaraca i un bocí de pa sec, en una bulliciosa batussa, el més eixerit s'emporta el guardó, cap a la teulada del veí. El meu cafè exhaurit posa fi a la meva contemplació deixant que la vidriera segueixi solitària amb l'espectacle de la vida al carrer.