Abatut i sense rumb, caminava pels carrers estrets de Gamla Stan...
Aquella mateixa tarda li havien comunicat, que el seu pare havia empitjorat de la greu malaltia que feia anys l'anava consumin.
Quan ell va arribar a l'hospital Skt. Göran, ja era massa tard, el seu pare ja havia mort.
Commocionat, es va asseure en un racó de l'habitació i sense obrir boca, va resseguir la cambra amb la seva mirada. Lentament, es va apropar al cos extint del seu pare i el va besar al front.
Feia temps que les relacions amb el seu pare, no eren massa bones, però de tant en tant li feia una curta visita. Sempre havia desitjat passar més hores amb ell, justament aquells últims dies de la seva llarga malaltia, però el seu orgull era massa poderós i fracassava en cada intent.
Ara però ja era massa tard...
Es va lamentar de no haver estat al seu costat, en el moment de la seva mort, això no podria oblidar mai més.
Va sortir del'hospital, ja vespre. Es va dirigir al centre de la ciutat. Era una nit gèlida, feia poca estona havia nevat amb força, el terra era com un mirall on s'hi reflectia la llum esmorteïda dels fanals, el vent del nord aixecava la neu acabada de caure. No tenia ànims d'anar a casa, per això, va caminar lentament, pels carrers del centre de la bella ciutat de Stockholm. Sense quasi adonar-se'n, es va trobar al mateix davant de la Catedral. Hi hagués entrat, però ja era tard i restava tancada. Enfront de la Catedral, hi havia un petit cafè, al costat del portal hi cremava una llàntia d'oli, que donava caliu al fred glacial del carrer. La neu que hi queia amb lentitud, esquivava les petites flames vermelles, que al mateix moment fonia.
Hi va entrar, per reanimar-se una mica de la fredor del dia i del carrer. El lloc era petit, però molt acollidor. Les taules arraconades en unes petits coves, guanyades a la pedra, ajudaven a guardar la intimitat de cada raconada. No hi havia cap taula buida... però aquell senyor que vestia de gris, assentat al costat dret del vell cafè, li va oferir compartir la taula. Agraït de tenir companyia aquella trista nit, s'hi va apropar i li va donar les gràcies per la seva amabilitat. Va demanar un cafè amb llet, per escalfar-se per dins. I no van trigar gaire a fer conversa. Les ganes de parlar amb algú dels fets, hi va ajudar. Aquella persona, vestida de gris, desprenia confiança i dolcesa, ell s'hi va acomodar...
Només quan la seva angoixa havia minvat, ell, l'home gris, va dir-li:
-Quan surtis al carrer recorda mirar l'hora del teu rellotge i reviu el que no has pogut realitzar avui.
Sense entendre el que li havia volgut dir, es va aixecar, i es va acomiadar, agraint que l'hagués escoltat.
Amb lentitud i absort en els seus pensaments i en el què li havia volgut dir, l'home gris, va pujar els graons que donaven al carrer.
Al sortir, va escoltar el repicar de les campanes de la Catedral, estranyat però, de l'hora del repic. Va veure que era de dia, ja no nevava i el sol lluïa... Tot sorprès va recordar, el que li havia dit el senyor gris. Va mirar de reüll, incrèdul, el seu rellotge i sorprenent-ment marcava les 12 del migdia, del mateix dia.
Desorientat i atordit, no va dubtar que aquella persona, fos com fos, li havia donat una segona oportunitat per acomiadar-se del seu pare, tal com ell hauria volgut.
Va córrer pels estrets carrerons fins arribar a l'hospital Skt. Göran.
Al obrir la porta de l'habitació, va veure al seu pare mig incorporat al llit, conscient i encara en vida...
Només disposava de tres hores per poder estar amb ell i dir-li tot el que mai havia gosat a dir...
